Aquest espectacle és un viatge pels laberints de la ment de Macbeth i Lady Macbeth. Les seves veus ens arrosseguen a un submón d’ombres ocultes i al·lucinacions; condemnades a un etern retorn, es conjuren fins abocar-nos a l’abisme de la maldat.
Ens endinsem en el reialme d’una parella que ho tenia tot per ser feliç. L’autoengany i l`ambició impulsaran els seus crims fins convertir-los en dos llops folls, elevant-los primer a un tron de sang i sepultant-los després en el terror d’una culpa infinita.
Aquesta és una inquietant tragèdia de la imaginació...
REFLEXIONS DURANT EL PERÍODE DE MUNTATGE:
En aquesta fase avançada dels assajos pel nostre espectacle, el misteri dels Macbeth ens segueix fascinant. Qui són, en realitat, aquesta famosa parella shakespeareana? Dos llops enamorats? Un matrimoni d’assassins en sèrie? Un home i una dona que han embogit d’ambició? O més aviat dos espectres condemnats a viure eternament en la culpa…? Seguirem buscant els nostres Macbeth i Lady Macbeth entre la grandiositat del mite i la fragilitat de l’ésser humà…
EL MISTERI DEL MAL
La tragèdia de Macbeth és un estudi de les arrels humanes del mal, o, mirat d’una manera més abstracta, de les arrels del mal en els humans. Sovint s’ha vist a Lady Macbeth com a instigadora del mal en el seu marit. Però sobrepassat el primer crim, ella hauria posat punt i final. Qui embogeix de veritat, doncs, pel seu propi bany de sang? En els nostres Macbeth, marit i muller s’alternen en la servitud a l’àngel caigut: dimoni i àngel l’un per l’altre, ens demostren que la naturalesa humana és voluble, com les ombres, i que els botxins són també víctimes d’ells mateixos i de les seves pròpies percepcions.
PEDAÇOS D’HUMANITAT EN PRIMER PLA
En la nostra dramatúrgia, els pedaços d’humanitat de què estan composats tots els personatges shakespereans reben un tractament de primer pla: la tragèdia de Macbeth original es retorna al públic condensada a través de les veus dels seus dos protagonistes, als quals seguim –actors i espectadors- des de la distància curta. Curiosament, els triples salts mortals a què William Shakespeare sovint sotmet els seus personatges principals (a nivell argumental i emocional) es veuen més justificats si no els perdem la pista. La qual cosa ens duu al següent pensament inquietant: si ens convertíssim en l’ombra perenne d’un assassí i poguéssim escoltar els seus pensaments, acabaríem per compadir-nos-en?
JUGANT (AMB) SHAKESPEARE / PLAYING SHAKESPEARE
Tornem i retornem als mateixos versos, i sigui en nous assajos o passats els anys, ens hi retrobem i reconeixem amb nous significats. Talment és com si el mateix Shakespeare, juganer com el seu Ariel o el seu Foll, ens fes creure que l’hem entès… només per tornar-nos a esquivar; és talment com tenir, per uns instants, una llum fugissera a les mans, com traspassar el màgic llindar d’una porta per descobrir que, darrera seu, s’unfla una espiral de nous llindars. Potser, com Macbeth li diu a Lady Macbeth en un moment lúcid ple d’ambigüitat –no sabem si per terrible modèstia o valentia atroç: “En realitat, som encara massa joves”.
Direcció escènica: Òscar Sánchez H.
Dramatúrgia: Ferran Farré
Traducció: Núria Casado
Intèrprets: Ferran Farré i Núria Casado
Espai escènic: Ferran Farré
Escenògraf i tècnic: Sergi Talamonte
Creació i muntatge audiovisual: Òscar Sánchez H.
Il·luminació i so: Nurosfera
Disseny de vestuari: Núria Casado
Confecció de vestuari: Acadèmia Cucurull
Caracterització: Sònia Farré
Fotos: María Torres
Impressió: Estudi NIX
Comunicació: Sofia Martín
Producció: NUROSFERA
Col.laboració especial: Sergio Sánchez com a petit Fleance
